En una carta d’opinió publicada avui pel diari el Punt, l’alcalde de PLF, Vaelntí Agustí torna a apostar i a demanar que l’Estat entengui que els ajuntaments són també part de l’Estat i que per tan no té sentit que també hagin de pagar aquests impost a l’Estat.
L’escrit explica que la salut econòmica de l’Ajuntament de PLF és bona i que no reclama aquesta mesura per necessitat econòmica de les arques municipals sinó per que és una situació econòmicament insustenible davant la cojuntura econòmica actual.
Assegura que els consistoris han assimilat moltes competències sense finançament i que a més moltes empreses privades gaudeixen de beneficis fiscals, com les concessionaries d’autopistes que no paguen l’IBI als municipis, o les empreses de gas, telefonia o electricitat que paguen unes taxes congelades des de fa anys per utilització del sol, subsol o vol municipals.
Agustí reclama a més que els pisos de VPO no tinguin aquesta carrega impositiva per poder incentibar la contrucció d’aquests tipus d’habitatges.
El text de la carta és similar a la moció que es va presentar en ll’últim ple municipal del mes de novembre i que es va aprovar amb els vots a favor de l’equip de govern local, PSC i CiU, l’abstenció d’ERC i ICV i el vot contrari del PP.
Segons l’alcalde la mesura anticrisi del govern espanyol, que preveu un milió 400 mil€ a PLF, és una bona mesura, però considera que aquesta disposició per millorar les finances municipals hauria de començar per resoldre temes més antics que la crisi, com ara l’exempció d’IVA als ajuntaments.
De fet ja hi ha iniciatives similars de les organitzacions que agrupen els municipis catalans.
Agustí assegura voler fer soroll amb aquests escrit per demanar els canvis administratius possibles i concrets.
Text íntegre de la carta de Valentí Agustí al diari el PUNT
(edició 10 de desembre)
<< Escriuen els xinesos la paraula crisi amb dos ideogrames: perill i oportunitat; aplicant aquest significant a la crisi econòmica actual, convindrem que és hora per aprofitar-ho, afrontant decididament disfuncions tant de despeses com d’ingressos als quals potser en temps de bonança no vam donar la importància que tenien.
Tot i que la situació actual de l’Ajuntament de Palafolls no és dolenta, amb un endeutament del 6,8% del pressupost ordinari i una expectativa de tancament de l’any 2008 sense dèficit, convé tenir present que la conjuntura econòmica del moment implica que, precisament ara, des dels ajuntaments, ens adonem més del problema del finançament municipal que en aquest país, després d’un esperançador començament de l’època democràtica, hem anat arrossegant i que ha generat una situació cada vegada més difícil que la crisi ha acabat convertint en insostenible. Lluny estem de la proposta del 50/25/25/ de repartiment de recursos amb l’Estat i les comunitats autònomes i dels estrictes compartiments de competències. Sembla, fins i tot, que el nou Estatut d’Autonomia s’oblidi de disposicions generoses i concretes en aquest sentit.
A poc a poc, l’administració local ha anat absorbint, com si es tractés d’una taca d’oli, tots aquells serveis i activitats propis d’altres administracions d’àmbit superior al municipi que la societat del primer món demanda. Ensenyament, sanitat, serveis socials o seguretat, tant se val, necessiten sempre accions complementàries que els ajuntaments, invariablement, han d’assumir.
Però això no és tot: els ajuntaments paguen impostos com l’impost sobre el valor afegit, oblidant-nos que formen part de l’estructura territorial de l’Estat. D’altra banda, per contra, determinades empreses privades, com són aquelles que ostenten la concessió de les autopistes, es resisteixen a pagar l’impost de béns immobles o directament per aplicació de la llei resten exemptes del pagament de l’impost sobre construccions, instal·lacions i obres. Així també, les diferents companyies d’electricitat, gas i telefonia han anat actualitzant els preus -i algunes vegades imposant pagament d’inversions-, sense que aquest increment de tarifes s’hagi traduït en una millora en la prestació del servei, el qual, com tots sabem, continua essent molt defectuós, sense oblidar, també cal dir-ho, que les taxes per la utilització privativa constituïda en el sòl, subsòl o vol de la via pública han quedat congelades per anys.
En aquest escenari, agreujat per la pràctica desaparició de la construcció d’habitatges, semblava que la situació demanava una urgent execució dels habitatges de protecció oficial previstos per la llei, amb l’aportació de sol municipal -també exempció de l’ICIO i taxes-i la participació de les altres administracions. No obstant, sembla que la voluntat de recaptació és insaciable i, més enllà d’ajudes individuals, es manté l’impost sobre el valor afegit per a qui s’atreveix a edificar en les actuals circumstàncies. Com que es tracta d’un impost finalista, naturalment repercutirà un 7% d’increment del preu en la persona que adquireixi l’habitatge. Pot semblar que no són massa diners, però en una hipoteca a 40 anys significa que durant 2,8 anys de la vida d’una persona es treballa per pagar l’esmentat impost estatal. Tot plegat no ajuda precisament a la necessària confiança dels ciutadans amb els seus governants.
Algú dirà que el tema ja s’ha plantejat, que és una normativa europea, que és de difícil implantació -l’Estat no podria ser l’ens finalista?-, que des de fa temps està en estudi, però la realitat és que ja s’està promovent la construcció d’habitatges de protecció oficial i sembla que amb dificultats greus d’adjudicació per diversos problemes, bàsicament entenem de confiança.
En aquests dies, els alcaldes estem fent números per veure què es pot fer amb els 175 euros per habitant que el govern central ha proposat als ajuntaments per fer front a la crisi, i més concretament a l’atur que l’acompanyarà. Siguin benvinguts tots els recursos possibles per a obra pública, però crec que aquesta disposició per millorar les finances municipals hauria de començar per resoldre temes més antics que la crisi i amb més futur que les peonades.
Voldria que aquest escrit no quedés en una queixa també finalista en si mateixa o amb una mera voluntat general d’intencions, sinó, ben al contrari, voldríem que el soroll aquesta vegada no servís per no res i, amb renovada confiança, demanar uns canvis administratius possibles i concrets. >>
